dissabte, 24 d’agost de 2013

Els sous dels polítics...

Les retallades aviat deixaran de ser notícia perquè han esdevingut part de la quotidianitat... i ja se sap que quan una cosa es torna quotidiana... el seu grau d'interès disminueix. Així som els humans... Per això no vull deixar passar l'oportunitat de deixar unes ratlles sobre aquesta qüestió que poc a poc engolirem...

Vivim una crisi a la que ens han abocat les conductes poc ètiques "d'uns quants" però que estem pagant entre tots perquè som massa porucs per exigir responsabilitats a qui li correspongui i dur aquesta exigència fins a les darreres conseqüències. Però es pot fer, ho han demostrat a Islàndia, a la primavera àrab... és que potser encara no hem madurat prou?

Em vull centrar però en una frase que en els darrers temps s'ha repetit de manera reiterada i que al final acabarà per ser admesa com a "veritat" quan, personalment, penso que això seria un greu error. Mentre als treballadors i a l'anomenada classe mitjana (si es que encara en queda) se'ls retallen no només els drets de ciutadania (sanitat, educació, oportunitats...) sinó també els sous i salaris, les classes dirigents en viuen completament al marge. Com si no anés amb ells... I no val a dir que van renunciar a una paga... que la majoria sabem que això és ben poca cosa encara que ens vulguin fer creure el contrari.

La "frase" a la qu em referia abans es aquella que diu que "el polític ha de cobrar almenys el que podria cobrar en l'exercici de la seva activitat professional al mercat"... Doncs bé, no hi estic gens d'acord. M'explicaré.

En primer lloc: a ningú no se l'obliga a entrar a l'activitat política i per tant, com a decisió que s'adopta lliurement se n'han d'acceptar totes les conseqüències (bones i dolentes)... és fer-se trampa al solitari, mirar només una banda de la balança.  Qui hi és, hi és perquè vol. Per tant, el sou ha de ser el que es decideixi, però no ha de tenir res a veure amb la "possibilitat". Penso que ha d'anar lligat al correcte exercici de la seva feina, a les hores de dedicació, ... és a dir, a les condicions laborals de qualsevol altre treballador.

En segon lloc: la vida pública permet establir una xarxa de relacions que ja per ella mateixa compensa el suposat "diferencial" entre l'exercici de l'activitat privada i la pública. Les oportunitats que té una persona que ha estat en política de trobar feina són exponencialment més altes que les d'alguna altra que no hi ha estat mai relacionada. Això forma part també del sou... i més en un món cada vegada més relacional. I no vull ni esmentar totes aquelles "prevendes" que hi van associades (viatges tren, taxi, mòbils, portàtils...)

En tercer lloc: ser polític hauria de ser una vocació lligada al servei a la ciutadania. Ja sé que això és una mica utòpic... però si som capaços d'admetre que el voluntariat és el resultat d'una introspecció i afany de donar-se als altres, perquè no podem admetre que la política també ho hauria de ser?

Llàstima que la decisió no depengui de la ciutadania, sinó dels mateixos polítics.... Díficil que canviï, oi?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Les vostres aportacions... són benvingudes