dimecres, 16 de juliol de 2014

Només ha estat un miratge

Per a evitar  malentesos, deixem clar que mai m'he considerat feminista en el sentit pejoratiu que "alguns" (aquests sí entre cometes) donen a aquest adjectiu. Ara bé, sempre he pensat que homes i dones som iguals i que hem de tenir les mateixes possibilitats i oportunitats per accedir, però també, per ser tractats en igualtat arreu: institucions públiques, empreses privades... i especialment en l’aplicació legislativa. Que bé que sona, oi? Qui pot estar en desacord amb una cosa així? Sens dubte, seria políticament incorrecte.

Doncs, no. Sembla que el camí que hem fet fins ara envers la igualtat d’homes i dones no ha estat més que un miratge. És cert que la crisi econòmica és un element que castiga especialment la dona, però el cas que us exposaré ara és molt més profund, toca el moll de l’os, ja que fa referència a la legislació vigent en una qüestió que penso és força sensible: la Seguretat Social.

D’acord amb la vida laboral del cas que us comento, es tracta d’una dona que ha estat cotitzant durant 25 anys consecutius, és a dir, des que va acabar la formació acadèmica. Era una dona jove, amb salut i independent a qui la seva professió col·locava en situació d’autosuficiència econòmica. Com he dit, és una persona formada, satisfeta del que havia aconseguit en la seva trajectòria personal i professional. Però, va arribar aquesta maleïda crisi i també va trucar a la seva porta. I d'un dia per l’altre va a passar a ser un número més a les llistes de l’atur. 

La inspiració existeix però t’ha de trobar treballant, va dir el gran Pablo Picasso. Permeteu-me fer-ne una adaptació: les oportunitats hi són però t’han de trobar treballant. Així doncs, la nostra amiga opta per reinventar-se, una paraula molt de moda ara. I en aquestes, li surt l’oportunitat d’anar a l’estranger per millorar la seva formació. De tràmits encara en fa ara... ja que com a aturada cal que en primer lloc el Servicio Publico de Empleo (l’antic Inem) li doni permís per marxar, ara bé... sense cobrar prestació mentre sigui fora... no fos cas que li donessin el que prèviament ja ha pagat! 

Per acabar-ho d’adobar, després de 25 anys de cotitzar a la Seguretat Social religiosament, només té dret a cobertura sanitària bàsica a l’estranger durant 90 dies... Què en penseu? Doncs encara no s’ha acabat. Per tal de poder gaudir de cobertura sanitària bàsica a l’estranger durant més temps, la solució que li han donat és que "es posi a la cartilla del seu home" i problema resolt. De veritat que està resolt?  Bé, evidentment el tràmit per marxar segur que sí... però és just? Algú s’ha plantejat que durant la seva vida laboral podria donar-se el cas que ella hagués cotitzat més –econòmicament parlant– que el seu cònjuge? 

Evidentment, la resposta que li han donat és legal però, a quin model de societat ens aboca? Quin futur estem permetent que es dibuixi pels nostres fills? Us ho poso fàcil: la del mascle sustentador (en anglès queda millor: breadwinner). I aquesta només és una pinzellada de la plantilla patriarcal que regeix la nostra legislació. I de modificacions legislatives com aquesta en diuen regeneració... Sembla que algú va perdre el diccionari quan feia la EGB... Personalment d’això en dic involució.

Com he dit al començament: la igualtat només és un miratge. Queda molt per fer i per canviar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Les vostres aportacions... són benvingudes