Per a evitar malentesos, deixem clar que mai m'he considerat feminista
en el sentit pejoratiu que "alguns" (aquests sí entre cometes)
donen a aquest adjectiu. Ara bé, sempre he pensat que homes i dones som iguals
i que hem de tenir les mateixes possibilitats i oportunitats per accedir, però
també, per ser tractats en igualtat arreu: institucions públiques, empreses
privades... i especialment en l’aplicació legislativa. Que bé que sona, oi? Qui
pot estar en desacord amb una cosa així? Sens dubte, seria políticament
incorrecte.
Doncs, no. Sembla que el camí que hem fet fins ara envers la igualtat
d’homes i dones no ha estat més que un miratge. És cert que la crisi econòmica
és un element que castiga especialment la dona, però el cas que us exposaré ara
és molt més profund, toca el moll de l’os, ja que fa referència a la legislació
vigent en una qüestió que penso és força sensible: la Seguretat Social.
D’acord amb la vida laboral del cas que us comento, es tracta d’una dona
que ha estat cotitzant durant 25 anys consecutius, és a dir, des que va acabar
la formació acadèmica. Era una dona jove, amb salut i independent a qui la seva
professió col·locava en situació d’autosuficiència econòmica. Com he dit, és
una persona formada, satisfeta del que havia aconseguit en la seva trajectòria
personal i professional. Però, va arribar aquesta maleïda crisi i també va
trucar a la seva porta. I d'un dia per l’altre va a passar a ser un número més
a les llistes de l’atur.
La inspiració existeix però t’ha de trobar treballant, va
dir el gran Pablo Picasso. Permeteu-me fer-ne una adaptació: les oportunitats hi són però t’han de trobar
treballant. Així doncs, la nostra amiga opta per reinventar-se, una paraula molt de moda ara. I en aquestes, li surt
l’oportunitat d’anar a l’estranger per millorar la seva formació. De tràmits
encara en fa ara... ja que com a aturada cal que en primer lloc el Servicio
Publico de Empleo (l’antic Inem) li
doni permís per marxar, ara bé... sense cobrar prestació mentre sigui fora...
no fos cas que li donessin el que prèviament ja ha pagat!
Per acabar-ho d’adobar, després de 25 anys de cotitzar a la Seguretat Social
religiosament, només té dret a cobertura sanitària bàsica a l’estranger durant
90 dies... Què en penseu? Doncs encara no s’ha acabat. Per tal de poder gaudir
de cobertura sanitària bàsica a l’estranger durant més temps, la solució que li
han donat és que "es posi a la
cartilla del seu home" i problema resolt. De veritat que està
resolt? Bé, evidentment el tràmit per marxar segur que sí... però és
just? Algú s’ha plantejat que durant la seva vida laboral podria donar-se el
cas que ella hagués cotitzat més –econòmicament parlant– que el seu cònjuge?
Evidentment, la resposta que li han donat és legal però, a quin model de
societat ens aboca? Quin futur estem permetent que es dibuixi pels nostres
fills? Us ho poso fàcil: la del mascle
sustentador (en anglès queda millor: breadwinner). I aquesta només
és una pinzellada de la plantilla patriarcal que regeix la nostra legislació. I
de modificacions legislatives com aquesta en diuen regeneració... Sembla que algú va perdre el diccionari quan feia la EGB... Personalment
d’això en dic involució.
Com he dit al començament: la igualtat només és un miratge. Queda molt per
fer i per canviar.
