La bretxa digital generacional

Que les noves Tecnologies de la Informació i de la Comunicació ( TIC ) han arribat per quedar-se i que ho fan a un ritme diabòlic crec que és avui inqüestionable . En aquest marc, si tenim en compte que el concepte bretxa generacional s’utilitza per explicar les diferents característiques que hi ha entre grups de persones les edats tenen un lapse de cinc o més anys... està clar que cal actualitzar la definició. Perquè en el món de les TIC, cinc anys són una eternitat !

No obstant això, després de llegir l’article d'Elena Mengual a "El Mundo" (07/04/13) m’ha vingut a la ment una reflexió que crec que en certa manera s’obvia en l’anàlisi. I és que la bretxa generacional ha existit sempre, en un o altre grau, sota uns o altres paràmetres, però sempre ha estat aquí . Com a mostra d’això, posaré uns exemples fàcils de reconèixer: Qui no s’ha barallat amb els seus pares per determinar l’hora a la que havia de tornar a casa un dissabte a la nit?; Quines sèries de televisió, quines pel·lícules agraden als nostres pares i quines a nosaltres?... Doncs ara, el cavall de batalla són les TIC i com les utilitzem .

La gran diferència entre unes i altres situacions és principalment la rapidesa amb què se succeeixen els canvis i les innovacions. No tenim temps de pair que tenim connexió a Internet a casa quan ja podem accedir des de qualsevol punt mitjançant WiFi, no hem après a manejar-nos en la descàrrega d’arxius que ja podem tenir la nostra vida en el núvol... i així una infinitat d’exemples.

El meu pare sempre deia que la seva "era una generació perduda perquè havia passat de patir la tirania dels pares a patir la tirania dels fills" . En certa manera, crec que en la nostra generació -em refereixo als del baby boom- el repte que hem d’afrontar és "la tirania de les TIC", perquè som immigrants en aquesta àrea, però els nostres fills són ja la primera generació de nadius digitals. O, no és aquest l’exemple que posa Mengual en esmentar l’ús de Skype per saber com està el seu fill que està d’Erasmus? Abans aquesta informació es buscava telefònicament. En el fons no ha canviat res: només el canal. I és la demostració més clara que quan realment tenim una necessitat de cobrir ( emocional , laboral , social ... ) posem tot de la nostra part per assolir l'objectiu.

Per això, crec que l’anàlisi de la bretxa digital generacional s’ha de fer d' una forma més "pausada". En primer lloc com a pares hem d’assumir que el control i el risc zero no existeixen. Mai han existit i no per això s’ha acabat el món, oi? No obstant això, les noves tecnologies tenen el que personalment considero un cert efecte bumerang que no hem acabat de pair: per una banda ens permeten saber en tot moment què fa tal o qual persona, però quan aquest control es torna cap als nostres propis actes, llavors ens molesta, critiquem aquest ús, apel·lem a la protecció de dades... Així som. I, tot i així, potser visquem una de les èpoques més transgressores en aquest sentit, perquè es tracta d'un aspecte cultural . Ja en les delimitacions d’espais (marcades amb pedres a terra) a les coves de la prehistòria es considerava punible "mirar" què feia l’altre . Però és que la mirada sobre l’altre és irresistible perquè està carregada de significats.
 

Així doncs , si parlem de com solucionar la bretxa digital generacional meu criteri aposta per racionalitzar l’ús de les TIC, però no només al centre sinó en tots els àmbits de la vida. Hem d’aprendre primer i ensenyar després als nostres fills/alumnes que les TIC tenen enormes avantatges i que afavoreixen la comunicació i són un clar instrument democràtic (sempre que es garanteixi la igualtat d’oportunitats per accedir-hi). Precisament per això és pel que crec que no hem satanitzar-les. Això si, cal usar-les amb criteri, amb sentit comú, que cada vegada impera menys perquè sovint ens deixem embadalir per les llums de neó que criden "nou , nou"... I ni tan sols ens preguntem : què m’aporta? Ho necessito?

Amb les TIC s’ha arribat a la infoxicació perquè a la nostra generació ningú li ha ensenyat com classificar l’allau de dades que cada dia ens bombardeja . Aquesta és una de primeres conseqüències ser immigrants digitals . Però si aprenem d’això podem evitar que les següents generacions el acusin . I aquesta crec que és una de les principals tasques que tenim per davant en l’ús de les TIC.

Sens dubte, crec que és important que els pares s’interessin per conèixer l’ús que fan de les TIC els seus fills. Però sense agobiar-se, de la mateixa manera que ho farien per saber quins són els nens amb els que juga al pati de l’escola o amb qui surt de copes... Estic convençuda que només quan es parteix de certa serenitat en l’accés a les TIC se’ls treu realment profit. No obstant això, no estic del tot d’acord que els adults siguem el mirall en què els nostres fills es mirin per l’ús de les TIC perquè ells saben que ens porten avantatge (per molt posats que estiguem en el tema). Reconèixer-ho, considero que és el primer pas perquè les TIC siguin també TAC des d’aquesta personal lectura de les sigles: També Amics i Col·legues.

Així doncs, crec que una de les millors maneres de retallar, que no de tancar, la bretxa digital generacional és comptant amb els nostres fills per fer aquest camí. Ells poden ser els nostres millors mestres. I mentre ens ensenyen com manejar-nos en la xarxa, nosaltres els podrem aportar el sentit comú i el bon fer que abans es resumia en la frase "no has de acceptar caramels d’estranys" . De fet, no són els continguts de les TIC un fabulós caramel?